lunes, 25 de noviembre de 2013

UNA NIT DE JACK & DANIELS

  El següent és, potser, el episodi de la meva vida del que més m’hauria d’avergonyir. Potser a la majoria de gent els sembli una bogeria. Potser, a moments, a mi també m’ho sembla. Però, en el moment dels fets, tot semblava molt lògic. Potser la causa de tot va ser el conjunt de perfils psicològics, bastant peculiars, que ens vam reunir. Potser un fanatisme comú per Fight club. Potser els Jack & Daniels. Potser tot plegat. No ho sé. També vull advertir de que no puc garantir l’exactitud del transcórrer dels fets. A la meva ment habiten seqüencies inconnexes sobre tot el que va passar aquella nit.
  Crec recordar que tot va començar a Ca’n Eusebio, al paral·lel de la ciutat de Barcelona. Allí havia quedat amb els meus amics, els hi direm en Mikailov i en Llorenç ja que volen mantindre l’anonimat. Haviem quedat  per sopar i, per suposat, fer unes quantes cerveses per un Euro. Una estratègia de màrqueting que des d’allí es va estendre per tota la ciutat comtal. El trobar cerveses per un Euro als bars és, possiblement, l’única cosa bona que ens ha portat el malèfic pla dels que escriuen les regles del capitalisme que anomenen crisi. Recordo també, que mentre érem allà, a la terrassa del bar, va aparèixer la Rebeca. La meva ex professora de comunicació audiovisual a qui li vaig mostrar orgullós la meva càmera comprada un de dies abans a Madrid. Una càmera que em va costar uns mil dos-cents Euros. Normalment no m’agrada portar coses de valor quan surto, de fet mai he gastat diners en un telèfon mòbil per la propensió que tinc a perdre`ls o trencar-los de manera estúpida. Però aquell dia venia de casa d’un grup de gent amb qui vaig col.laborar en el rodatge d’una websèrie.
  Després de sopar, els tres ens vam endinsar en les profunditats del Raval, fins a un bar de la Rambla que fa cantonada. Allí vam començar a beure Jack & Daniels “on the rocks” mentre xerràvem de les nostres coses. Òbviament no recordo la conversa. Ja han passat uns quants anys des de llavors. Suposo que parlaríem d’algun dels desamors de les nostres col·leccions, o potser de lo fotut que estava ja per llavors aquest putu, amb perdó, país. Potser de les nostres frustracions, que no eren poques. Curiosament, tots tres, teníem o havíem tingut inquietuds literàries, si es que es pot dir així. Allà, en aquell bar del final de la Rambla del Raval, vam estar fent Jack & Daniels amb gel fins que van tancar i vam haver de sortir. Després vam començar a ravaletjar, com diuen. A caminar sense destí pel barri bevent cerveses que ens venien els “pakis” pel carrer. Aquelles persones procedents del Nepal, o l’India, si, el Pakistan també, però que son anomenats genèricament i amb carinyo, els pakis. Els autèntics superherois nocturns. Quan ja t’han xapat els bars i no pots, o no vols, permetre’t les consumicions de les discoteques de preus desorbitats, allà estan els “pakis” amb les seves cerveses amb olor a clavegueram per un Euro.
  Mentre passejàvem i bevíem, no sé perquè, en Llorenç va començar a repetir un cop i un altre que ens podria pegar una pallissa. “Vos podria guanyar a tots dos”, “vos pegaria una pallissa”... En principi l’ignoràvem. Vacil·lades d’un borratxo, vaig pensar jo. Però el fet de que no parés de repetir-ho, en un moment donat, va acabar amb la meva paciència.  “Aguanta això” li vaig dir al Mikailov donant-li la càmera, però amb la meva atenció concentrada amb el Llorenç. I quan vaig tenir les mans buides el vaig atacar.   
  Vam forcejar un poc, ens vaig tirar a tots dos a terra i el vaig neutralitzar, no amb facilitat, però si sense massa violència. No es pot dir el mateix de la seva actitud, doncs, de la mossegada que em va pegar al polze de la mà en la que li aguantava el cap contra el terra, vaig veure les estrelles. Va ser realment dolorós. Em vaig aixecar pensant que allò acabaria amb les ganes de brega del meu amic, però mes aviat al contrari, es va aixecar i em va atacar per l’esquena. En Mikailov, que fins a aquell moment s’havia mantingut al marge, va intervenir. Com em va contar després, li va fer molta ràbia que el Llorenç m’ataqués a traïció i va haver d’actuar. En pocs segons ens vam trobar tots tres engrescats en una baralla amistosa, però immediatament me’n vaig separar en veure una cosa. La meva càmera de 1200 euros, dins la seva bossa, tirada pel terra abandonada a la seva sort. Com si fos una llosca depreciada. Un moment de sobrietat em va inundar de cop i vaig anar corrent a recuperar el meu apreciat objecte i me la vaig enganxar al cinturó per assegurar-me de que allò no tornava a passar. Vaig tornar a dirigir la meva atenció als meus amics que encara forcejaven pel terra, i un individu se`ls va apropar.
-          ¿Pero què hacéis, chacho? -  va dir amb un marcat accent gitano mentre es disposava a separar-los.
-          Tranquilo, no pasa nada, somos amigos – va dir en Mikailov mentre s’aixecava
-          Si, no passa nada – Afegí en Llorenç
-          Pues dejad de hacer eso, que viene la poli y os lleva presos – advertí el gitano amb tota la seva bona intenció.
  Després d’això tinc una llacuna mental, que no sé com emplenar, ni tant sols usant la imaginació. Calculo que en Llorenç va continuar amb la seva cançoneta que deia que ens pegaria una pallissa, fins i tot a tots dos alhora, o alguna cosa per l’estil. Va ser la banda sonora provinent de la seva boca durant tota la nit. El cas es què, en la següent imatge que em ve al cap, estem tots tres engrescats en una nova baralla. En Mikailov i en Llorenç pel terra, donant-se cops de puny, o alguna cosa així, i jo posant-li un peu a la cara a en Llorenç, apretant-li contra el terra un poc, però no massa. Pot semblar una situació injusta per al nostre amic, que a més es el més menut, però vos asseguro que al menys en Mikailov i jo teníem compte a fer poc mal. Ens barallàvem però amb compte de provocar-nos repercussions. En Llorenç no. En Llorenç tenia una actitud exageradament violenta. Semblava que realment creies que estava barallant-se amb els seus enemics. En aquell moment, com havia profetitzat el gitano, va aparèixer un cotxe de la guàrdia urbana i va parar al nostre costat.
-          Què passa aquí?! – ens digueren des del cotxe, no sigui que es cansessin al baixar
-          No passa res, som amics – diguérem nosaltres.
-          Si, som amics -  afegí en Llorenç mentre s’aixecava del terra.
  Quan se’l miraren a ell, que semblava clarament el mes perjudicat en la baralla, i dic semblava perquè al dia següent es va demostrar que no va esser així, es van tranquil·litzar.
-          Pues deixeu de fer això – digueren, i van marxar.
  En aquell moment, en Llorenç es va adonar de que li faltava la cartera. I els tres vam recordar, molt convençuts, com un paio se’ns havia apropat molt feia un moment, mentre barallàvem, i l’havíem vist girar la cantonada. Fins a aquell moment no li havíem donat importància però, com per art d’una revelació de Sant Jack Daniels, vam estar segurs de que era ell el que ens havia agafat la cartera. Vam anar a la seva recerca. Ens vam ficar per un carrer on mai havíem anat i vam trobar al paio. Allà assegut a una plaça, rodejat del seu gueto. Tots tres, decidits, vam anar a reclamar-li la cartera d’en Llorenç. Semblàvem una parodia dels Dalton, però sense el tercer membre, col·locats amb ordre de estatura, amb cares serioses i reclamant el que ens havien robat. Si haguéssim anat sobris, mai hauríem fet allò, possiblement ni tant sols hauríem entrat en la plaça. Hauríem perdut la cartera, i punt. Tenia la pinta de ser un lloc mes aviat perillós. I si em pregunteu ara, no vos sabria dir on es troba la plaça. Al que li reclamarem la cartera i els seus amics es miraren entre ells i després ens contestà.
-          ¿Cartera? ¿Qué cartera?
-          Tu, te hemos visto, nos has robado la cartera – digué un de nosaltres
-          Yo no, vosotros peleando, habéis perdido – ens contestà
-          No, perdido no, alguien la ha pillado – afegirem – de lo contrario la habríamos encontrado, y tu eres el único que se ha acercado a nosotros en toda la noche así que devuélvenos la cartera.
Sense el poder de Jack & Daniels mai hauríem estat tant valents, o inconscients, el cas es que, potser perquè després de veure com ens barallàvem entre nosaltres sent amics, va pensar que estàvem perillosament penjats o potser perquè, simplement, es volia estalviar problemes, al que li reclamàvem la cartera, finalment, va cedir.
-          Seguro que habéis perdido, - digué – esperaros aquí y yo voy a buscar.
  Va marxar, i va girar la cantonada oposada de la que veníem. De seguida va tornar amb la cartera d’en Llorenç a la ma.
-          Ves, aquí està tu cartera. Tu me has llamado ladrón, y yo te he ayudado. Ahora dame dinero.
-          No tengo – digué en Llorenç, qui ja s’havia quedat amb la cartera buida abans de perdre-la.
-          Allí hay un cajero, me has llamado ladrón, dame dinero.
  En Llorenç, que sembla ser que no se’n havia donat compte de la jugada del carterista, va accedir, tirant pel terra tota la nostra valenta actuació de pel·lícula barata. Es va apropar al caixer i li va donar diners al que prèviament li havia robat. 5 Euros ens digué, però els caixers no tenen bitllets de cinc. Potser n’hi va donar vint i el seu orgull li impedia admetre-ho. Potser realment encara li quedaven cinc Euros per allí, i se’n adonà en aquell moment. No ho sabem, ni ho sabrem mai. Ell per suposat, no ho recorda.
  No sé en quin moment va passar, però tinc guardat un vídeo d’aquell dia, gravat amb la meva càmera, en el que surt en Llorenç admetent que tant jo com en Mikailov el vam guanyar, i tot seguit fa uns crits un poc bojos. Tot i així, recordo que aquell dia vam marxar cap a casa quan ja es feia de dia, deixant en Llorenç sol. En Mikailov i jo, que començàvem a agafar consciència de tot que havia passat aquella nit, ens vam cansar de escoltar la seva cançoneta, que encara després de tot, no parava. Seguia reptant-nos a un combat, i dient que ens guanyaria. Com si desitgéssim que  s’acabés d’una vegada aquella nit, vam agafar el metro i vam suggerir a es nostre amic que fes el mateix. Però semblava que no volia. Ens va quedar un punt de preocupació per ell, però estàvem molt cansats i cap de nosaltres estava tampoc en condicions de tenir cura de ningú altre. Vam anar cadascú a ca seva i jo vaig caure rodó a sobre del llit.

  Al dia següent, despertant passada l’hora de dinar, vaig trucar tant a en Llorenç com a en Mikailov. Al agafar el telèfon vaig veure la meva ungla negre, que posteriorment vaig perdre. En Mikailov es va apropar al hospital i li van posar venes al braç perquè de poc no se’l fractura, o no li fracturen. Jo, a més de l’ungla, sentia dolor per tot el cos. En Llorenç, en canvi, va dir que no recordava res, però que es sentia millor que mai. 

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada